Vindria a ser els que els anglesos en diuen backstage, però no entès com a entre bambolines, sinó com a darrera l’escenari. Aquí no tot és polit i net, ni brillant, ni restaurat. És a on hi ha la vida, els racons, la pols, les cases a mig caure, els velles andròmines...
De la mateixa manera, Barcelona és la Sagrada Família, però també el carrer Romans que no té rés d’especial , o els habitatges que encaren queden a CanTunis. (sense que ningú se m’enfadi)
Avui ens anem, doncs al “backstage” de Egipte.
Luxor
Mahamid.
El Caire.
Camí de Saqara
Hauamdiya
2 comentaris:
Aquesta sensació jo l'he tinguda arreu, tret potser dels països escandinaus.
Ens agrada viatjar per lliure, anar a la nostra, perdre'ns per una ciutat i sembre acabes, com bé dius, entrant en un món ben diferent, aquell que no surt a les guies turístiques, ni a les postals.
Una idea ben original per a parlar-ne i mostrar-la.
Salut.
Hola creo que es algo común en todas las ciudades, una es la cara que se muestra de cara al turismo y otra la realidad que viven algunos de sus habitantes. Saludos, MªAngeles.
Publica un comentari a l'entrada