Una mica de relax.
Ens a anem a fer una volta en barca pel llac d'Iseo.
Abrigueu-vos!
 |
| Isola San Paolo |
 |
| Peschiera Maraglio (MonteIsola) i Sulzano |
 |
| Isola di Loreto |
 |
| Port de Pilzone |
19.1.12
Una mica de relax.
L'anterior post va ser carregat de lletra, i els que vindran d'aqui uns dies també ho seràn: molta lletra i poques fotos, així és que ara toca fer un parèntesi.
Una mica de relax.
Ens a anem a fer una volta en barca pel llac d'Iseo.
Abrigueu-vos!
Una mica de relax.
Ens a anem a fer una volta en barca pel llac d'Iseo.
Abrigueu-vos!
7.1.12
La Quinta Forca
Durant l’edat
mitjana i fins a mitjans segle XIX, la ciutat de Barcelona tenia entre els seus
privilegis el d’ajusticiar els malfactors. Amb aquesta finalitat tenia de
manera permanent primer quatre i després cinc forques, a diferents entrades de
la ciutat i així servien , de passada
d’avís a aquells que s’hi apropaven amb males intencions.
Segons Huertas Claveria: “En temps molt reculats, en cadascun dels quatre camins principals que duien
a Barcelona hi havia un element més aviat sinistre: una forca. Un dels camins
més coneguts era el que venia de Sants, que passava per un petit coll conegut
precisament com a coll dels Forcats, on més endavant s'hi instal·laria la Creu
Coberta per purificar-lo.
Era ben clar que, a més de considerar la ciutat un
arxiu de cortesia, les autoritats volien demostrar que qui la feia la pagava.
Asseguren que també hi havia hagut forques al que avui coneixem com a Pla de
Palau, aleshores una mena de porta de la ciutat que donava al mar, per advertir
els mariners de què li esperava a qui cometés un greu delicte.”
D’aquesta de Pla de Palau se sap que
el 1382 els veïns van demanar al rei que la traslladés. Les altres dues forques
estaven al portal de Sant Antoni i al pla de la Boqueria, ja que també es
considerava un bon lloc per a penjar als sentenciats: Per a més escarni, a prop d’un escorxador.
Però... i la quinta forca????
Continua Huertas Claveria:
“A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona,
es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al
Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda
Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut
també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a
la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular
l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran
distància fins a un lloc.
S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les
altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells
que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia
avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un
malfactor. “
El 1994-95 es va instal.lar una reproducció de la creu
de terme de Sant Andreu de Palomar, al coll de Finestrelles, a on
aproximadament es pensa que hi havia la quinta forca i on possiblement
també hi havia una fita o creu marcant el terme de Barcelona.
El 2009 la creu es va traslladar uns 200 metres a causa
d’unes obres.
 |
| Creu de Terme de Sant Andreu de Palomar. Coll de Finestrelles |
 |
| Detall |
 |
| Detall
Info:
Huertas Claveria, Josep Maria. Mites i gent de Barcelona. Ed. 62.
http://modernistespuntcom.blogspot.com
|
20.12.11
La Garriga. L’explosió de l’estiueig. (2)
Reprenem el nostre passeig per La Garriga allà a on el vàrem
deixar: La Torre Iris. Encarregada per la senyora Cecilia Reig i Argelagós a
Manel Joaquim Raspall el 1910. A
diferència d’altres cases aquesta no és un únic habitatge, sinó que són tres
cases independents que va fer construir per a llogar-les.
 |
| Torre Iris en semi contrallum |
 |
| Detall dels esgrafiats del pis superior, la barana de la terrassa i el coronament de forja |
Del conjunt destaca la torre-mirador, que conté l’escala.
Són d’assenyalar els esgrafiats de les façanes i el treball de forja de tot
l’edifici, sense deixar de parlar de les capricioses formes de les xemeneies i
l’original balcó triangular del carrer Figueral.
 |
| Sota balcons amb ceràmica. |
 |
| Xemeneia |
____
Al costat, formant part del que es coneix com a “Illa
Raspall” hi tenim la magnífica Casa Barbey. Diuen els experts que es tracta de
la millor obra de M. Joaquim Raspall. Aquesta torre d’estiueig, encarregada per
en Juli Barbey i Poinsard, president de la
companyia d’indústries agrícoles data també de 1910.
I... si a la Torre Iris vàrem començar amb el timbre, ara
també picarem a la porta.
 |
| Timbre exterior de la Casa Barbey |
De l’exterior són de remarcar les decoracions ceràmiques que emmarquen les finestres, el rellotge de sol i el plafó de trencadís dedicat a Sant Jordi, obra de Lluís Bru, seguint el dibuix de Joan Triadó.
Un altre element a destacar del jardí són les jardineres revestides de trencadís de la llotja d’entrada, que s’enllacen entre elles i amb les columnes del porxo. I un sense fi de detalls aquí i allà que fan que sigui un plaer acostar-s’hi per mirar-se-la un cop i un altre. A cada mirada un nou “descobriment”.
Ara marxem, deixem La Garriga però... tornarem.
Info: Diputació de Barcelona i Ajuntament de La Garriga
27.11.11
LA GARRIGA. L’explosió de l’estiueig. (1)
A finals del segle XIX principis del XX La Garriga , junt
amb altres poblacions properes, va esdevenir un indret de referència per bona
parts dels industrials, juristes, metges i comerciants rics de Barcelona.
Era època de casa
d’estiueig per les famílies benestants. Uns van optar, com ja hem vist, pel projecte innovador de l’Avinguda del
Tibidabo. D’altres els va semblar millor marxar lluny i així “desconnectar”
millor del tràfec de la gran ciutat. I tot plegat va coincidir amb el
creixement i acceptació social del modernisme.
La Garriga, afavorida per la seva tradició d’aigües termals,
va convertir-se en un dels llocs escollits per aquesta societat amb
possibles. Relativament a prop de la
ciutat i prou ben comunicada era un lloc perfecte per passar els estius entre trobades literàries, petites
festes privades, i algun que altre contacte productiu.
Per sort nostre
encara queden avui en dia força mostres dels edificis on aquells senyors de
ciutat anaven a passar-hi uns dies. Fem un primer tastet.
Casa Pere Serra i Pons. Arq. Manel J. Raspall i Mayol 1910.
És un edifici molt gran, que correspon a les primeres
èpoques d’en Raspall, i que ens ensenya unes formes neo-barroques poc habituals
en la seva arquitectura. A primer cop de vista, a part de les seves dimensions destacaríem la coberta, a doble vessant amb teula
vidriada i les xemeneies de formes capricioses recobertes amb trencadís.
Façana Principal
Les xemeneies i la teulada
La porxada
Casa Joan Colom i Capdevila, també coneguda com a Can
Durall. Arq. Manel J. Raspall i
Mayol 1905.
Aquesta és una casa d’estiueig més aviat petita, sense massa
elements arquitectònics destacables, més enllà
de la decoració de la façana amb sanefes ceràmiques. En canvi a on hi ha
un treball digne de fer-ne menció és en els ferros forjats de dels finestres i
la tanca del jardí, seguint els paràmetres modernistes pel que fa a formes i
disseny.
Per acabar us deixem un petit detall per anar fent boca de
la Torre Iris: El timbre.
23.10.11
Lovere: Una sorpresa
Queda lluny, vaja, no és que quedi lluny, més ben dit no és un lloc que vingui de passada. Però acostar-se fins a Lovere paga la pena.
La veritat és que hi vàrem anar quasi de casualitat. Desprès de voltar pel llac, el fred va començar a passar factura i s’havia de fer una parada per a recuperar la temperatura. Tant l’Emma com jo ens vàrem estimar més anar a fer una volta que no pas ristrettos, macchiatos, capuccinos o el que sigui.
Aquí us en fem quatre pinzellades.
Torre del Orologio. Plaça de Vittorio Emanuele II. Palau podestarile, a on hi havia fa anys la seu de l’alcaldia. A la façana s’hi pot veure un fresc (còpia) amb un lleó símbol del temps de dominació del Veneto (República de Venècia) . L’original, conservat a l’ajuntament, data de 1442.
Santuari de Santa Vicenza Gerosa i Santa Bartomea Capitanio, fundadores de la congregació de germanes de Maria Bambina. Edifici d'estil neogòtic de finals dels anys 30 (consagrat el 1938). És de destacar la torre, qua fa vint metres i acaba en agulla.
29.8.11
Mercats i Teulats
Mercat de Santa Caterina. Està situat al solar que hi havia hagut el convent de Santa Caterina.Data del 1848, i en foren arquitectes en Josep Mas i en Josep Buxareu. D'aquest primer edifici només es conseven la façana i els laterals. El 2005 es va remodelar tot seguint un projecte d'Enric Miralles i Benetta Tagliabue.
Mercat del Born. Edificat entre el 1874 i 1878 segons un projecte d'Antoni Rovira i Trias. L'estructura metàl·lica va ser produïda per la Maquinista Terrestre i Marítima El 1977 es va reformar i va deixar de ser un mercat per passar a ser un centre d'activitats culturals, el 2002 durant l'execució de les obres per instal·lar-hi la Biblioteca provincial de Barcelona s'hi van trobar les restes de la ciutat del s. XVII -XVIII. Donada el seu bon estat i la seva importància, es va aturar el projecte. Ara sembla ser que ja hi ha un nou pla que convertirà l'antic mercat en un museu de l'edat moderna de la ciutat, conservant i valorant el jaciment arqueològic i alhora explicant la realitat i la societat catalana del 1714.
10.7.11
Avinguda del Tibidabo (2)
Seguim la visita per l’Avinguda del Tibidabo
Casa Ignacio Portabella o Casa Bernat i Creus 1905. Mestre d’obres Josep Perez Terraza. Modernista.
Es tracta d’una torre unifamiliar, de dues plantes pis i una torre-mirador circular coronada amb balustres i garlandes.
Les pintures de l’últim pis , que representen les quatre estacions de l’any, es van poder recuperar amb la darrera rehabilitació, totes menys la que representava l’Hivern, ja que no s’havien trobat cap document fotogràfic o escrit que la descrivís. Es va fer una interpretació seguint els altres models.
Casa Roviralta o El frare blanc. Arquitecte Joan Rubió i Bellvé- Arq. 1903 -13 Restauració 1986-89.
“Casa unifamiliar, resultat d'una profunda reforma de la masia existent anomenada El Frare Blanc, nom que li ve dels antics ocupants i propietaris de l'ordre dels dominics. De l'antiga masia conserva l'estructura i disposició dels volums amb lleugeres ampliacions com són la tribuna, la galeria sobre el jardí i l'esplèndida planta de les golfes, i més concretament la capella, com a peça original amb la seva decoració. La rica i complexa distribució i decoració dels espais interiors és poc apreciable exteriorment, on el protagonisme és assumit pel preciosisme artesanal amb què se solventen els elements constructius tradicionals. Llindes de portes i finestres, balustrades i pòrtics, coronaments i ràfecs, estan resolts amb l'ús de maons i altres materials ceràmics, contrastant amb els paraments llisos emblanquinats”
Torre Salvador Andreu. 1915-18. Arquitecte: Enric Sagnier i Vilavechia. Estil Noucentista
Torre unifamiliar, originàriament per a l'estiueig i en l'actualitat utilitzada com a centre mèdic que consta de planta baixa, pis i golfes.
L'edifici es resol amb un llenguatge classicista d'inspiració francesa, en què la planta de les golfes conforma la coberta, de pissarres amb finestres en mansarda.
La volumetria de l'edifici es resol a partir d'un cos únic molt compacte flanquejat per quatre torres que componen les cantonades, emfasitzant-se amb la solució cupular de les cobertes coronades amb els corresponents parallamps.
El tractament de les façanes es realitza a base d'estucs llisos i material prefabricat en els relleus de les arestes, pilastres, ràfecs i guardapols de finestrals.
(Textos extrets del Web de Patrimoni Urbanístic de Barcelona i Itineraris Tibidabo)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Nosaltes
- Familía Vidal
- En el blog barregem fotos de llocs més o menys llunyans amb fotos del nostre entorn. Mentre algunes de les de més enllà ens parlen de la Història, les de més cap aqui ens dibuixen les històries. Si unes ens evoquen lectures o pel.lícules, les altres llegendes. Unes ens ensenyen alló més públic, més famós (brevetat obliga), les altres ens mostren el dia a dia. Unes són de desconeguts i les altres de les nostres arrels. Totes, les unes i les altres formen part del nostre equipatge. I ara les volem compartir amb tots vosaltres.
