El que avui és la Masia Freixa, una des obres més emblemàtiques del modernisme de Terrassa, va ser, en un principi una nau industrial de l'empresa tèxtil Freixa i Sans, de plata rectangular i coberta a dues vessants amb teula àrab. No se sap perquè, el 1905 el propietari, Josep Freixa, va optar per reconvertir la nau, just acabada, en residència personal, i l'hi encarregà la tasca a Lluís Muncunill, al mateix arquitecte que l'hi havia fet les obres anteriors. El seu camí vers el modernisme ja era patent.
Modifica l'edifici. Obra portes i finestres amb arcs parabòlics.
L'arrambador de ceràmica va ser dissenyat pel mateix Muncunill i fabricat per Pujol i Bausis
Afegeix a la cara sud una galeria amb arcades d'inspiració gaudinianes coronades per voltes de maó en forma de petites cúpules.
A la cara Nord , es cobreix l'entrada amb un pòrtic de formes sinuoses, i a la cara oest s'amplia amb una rotonda amb finestrals que recorda l'estructura d'un absis. Al pis superior de la rodona s'hi instal·la un dipòsit d'aigua.
L'antiga coberta queda amagada sota les voltes. Un any més tard s'aixeca un doble pis parcial, sobre la part central, amb estances dedicades al primer a cuina i sala de jocs, i al superior a les cambres del servei.
El taller de forja d'en Pau Bros és qui du a terme el treballs de ferro de les baranes.
A l'interior avui en dia encara hi ha part del mobiliari original, obra de l'ebanista Pere Sabater.
5 comentaris:
En Josep Freixa sí que ho deuria saber, diguem-li babau, enlloc de la fàbrica s'hi va fer construir una residència original i de gran categoria.
Sense ser una de les grans obres modernistes del país, és pel meu gust, de gran bellesa.
La quantitat d'informació és molt destacable. Bona feina.
Una abraçada.
Jo també la trobo especialment interessant, Manel. A més , al documentar-me per a fer el post he pogut comprovar com bona part del país, bona part dels artesans estaven més o menys imbuïts de l'esperit del modernisme.
Gràcies per la visita.
Graciel·la
A mi també és una de les construccions modernistes que més m'agrada, una obra d'una gran originalitat i bellesa.
Tens tota la raó Joan. I malgrat això no és especialment reconeguda.
Gràcies per la visita.
G.
Aquesta és la casa del bolet que deia jo quan de petita anava a jugar als seus jardins i de més gran a examinar-me de piano. L'ajuntament va comprar la finca l'any 1959 i els seus jardins es van convertir en el primer parc públic de la ciutat.
Mira que n'és d'original !
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada