22.7.09

Old Old West

Res més per dir.
Tant sols ensenyar-vos quatre imatges .
Aixó, si, una mica “tocadetes” amb HDR .
Si sou dels que l’Oest Americà, la vella ruta 66 i les seves icones us criden l’atenció segurament us agradarà veure-les. Totes són d’Arizona
Enjoy.

Hackberry Az

Hackberry (Az)

Hackberry (Az)

Hackberry (Az)

Oatman (AZ)

Seligman (Az)

Williams (Az)





12.7.09

PEDRA EN SEC

La construcció de pedra en sec ( o pedra seca) es dona a tota la riba mediterrània. El seu origen, antiquíssim, ve donat per diferents necessitats. Tant es fan casetes per tenir una mica de refugi i aixopluc quan calgui, com es construeixen marges per a poder aprofitar millor la terra, el bé més preuat dels nostres avantpassats. També es coneixen construccions dedicades a la caçera, entesa com a activitat de subsistència, no de diversió com en l’actualitat. Vegeu-ne unes mostres. Totes les fotografies son d'El Vilà, Traiguera.



Són construccions que neixen desprès de moltes, moltes hores de feina i manifesten un coneixement del medi extraordinari. Com si no es poden fer el marges, de tal manera que aguantin tota la pressió de la terra si que alhora siguin prou permeables a l’aigua, evitant que es desfacin cada dos per tres?


Caseta d’assedegador, tot i que es coneix popularment com a “Assebador”. Uns metres més endavant hi ha una pedra en forma de cosi a on s’hi posa aigua. Es para i dissimula el filat per a caçar els ocells (bàsicament tords) i cap dins, sense fer soroll i a esperar que vinguin, vigilant per la petita espitllera que es pot veure a la dreta, a sobre del brotet verd d'herba.


Les casetes acostumen a tenir alguna lleixa per a poder-hi deixar les quatre coses que es porten per a menjar. També és habitual que hi hagi una menjadora per al matxo o ase. Serveixen més que res per a refugi en cas de mal temps. Si la finca està molt allunyada del poble, els nostres avis o besavis també hi han passat alguna nit, a fi efecte d’aprofitar més el temps i tornar cap a casa amb una collita més complerta.

Igualment es fan pous, si el terreny ho permet per recollir l’aigua de la pluja (un altre bé preuat i en molts casos escàs) , camins i tancats per el bestiar, divisions de finques etc.

26.6.09

NOVA YORK EN BLANC I NEGRE.

De Nova York no cal que expliquem res. Dir alguna cosa no us aportaria res que no sabéssiu ja. Per tant sols us presentem alguna foto.

Fetes el 1999, amb càmera analògica Cannon AE1 i pel.licula (fuji crec recordar) Blanc i Negre.
Esperem que us agradin. Ja ens ho fareu saber.








20.6.09

Sant Tomàs de Riudeperes.

Tot i que sovint no s’hi pot entrar, fer una petita volta per l’exterior també paga la pena. Si esteu per la plana, no deixeu d’allargar-vos-hi.


























UNA MICA D'HISTÒRIA:Hi ha documentada a l'any 1045 una església dedicada a Sant Tomàs molt a prop del lloc a on es va alçar a finals del s.XI el monestir canonical gràcies a la família dels Riudeperes. L’any 1095 es va consagrar la nova església. El 1560 el bisbe Caçador i el seu nebot Guillem van transformar el canònic en un convent de pares franciscans. Durant la Guerra del Francès (1808 -14), les tropes napoleòniques van ocupar el monestir de manera reiterada, destruint-lo en bona part. Ja des de 1813 es va començar la seva reconstrucció. L’església, el col·egi, les cel·es, el refectori, la biblioteca, van anar essent reconstruïdes, rectificades i ampliades. Entre 1901 i 1970 va ser noviciat i residència dels pares Camils. A partir del 1966, any en el que es va fundar l'Associació Sant Tomàs, l'edifici és un centre dedicat a l'aprenentatge i al desenvolupament humà de persones amb discapacitats intel·lectuals.













                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     HDR

14.6.09

Albuquerque: tres punts i una radio.

Fent ruta per la 66 cap a l’est, Albuquerque, la ciutat més gran de Nuevo México, ens rep amb la part antiga de la ciutat. Fundada pels colonitzadors espanyols l’any 1706 encara avui conserva les cases d’adob “casitas amables” que en diuen. Una zona curiosa.

"casitas amables"
Un "Correcaminos" voltant per la barriada. En Català no sabem com es diu, però es parent dels cucut i el nom científic és Geococcyx Velox
Crida l’atenció l’existència d’un conjunt escultòric dedicat al colonitzador Juan de Oñate. Dius: com pot ser que facin un monument a qui va “contribuir” a l’aniquilament dels nadius, però més tard sabem que, degut a una sèrie de controvèrsies politiques (els indis no volien de cap manera retre homenatge al seu botxi) en realitat l’escultura està dedicada a les contribucions positives que la conquesta espanyola va representar, com per exemple els animals de granja, o el sistemes de reg importats. Una manera de vendre-ho.

Conjunt escultòric "La Jornada" de l'equip de Betty Sabo (2005)
Ja a la ciutat més actual no ens passa inadvertit aquest local. Fixeu-vos en els noms dels lloms dels llibres. Un lloc interessant i divertit.


Durant tota l’estada a Albuquerque i voltants és d’obligat compliment escoltar l’emissora de radio “La Jefa".
Deixant Albuquerque al darrera. HDR

7.6.09

MASIES : les cases de la terra -2- L'EIMERIC

L’Eimeric (també escrit Aymerich) és una de les cases més importants i notables de la comarca. Documentada des dels segle XIII.
Durant l’edat mitjana era un mas d’homes lliures, amb domini alodial de la propietat, és a dir lliure de càrregues i drets senyorials. Els seus estadants estaven sota la protecció reial.
La masia consta d’un nucli central de planta quadrada i una torre de defensa enganxada a la part Est. Amb posterioritat es va afegir una capella dedicada al Sagrat Cor.







31.5.09

San Millán de la Cogolla

San Millán de la Cogolla (La Rioja) bressol de la llengua castellana, té en els seu municipi dos monestirs que fan que sigui un lloc abastament conegut.


El monestir Suso (el de dalt) data del segle VI, fet que el porta a ser un dels més antics de la península. Expliquen les cròniques que San Millán va ser un pastor que es va convertir en eremita. Visqué en unes coves i va anar tenint seguidors. Quan va morir amb 101 anys fou enterrat també en una cova, i es constitueix (l’any 574) a prop seu la primera comunitat de monjos que combinaven la vida d’anacoreta amb les trobades setmanals del cenobi.

D’aquest monestir procedeixen les “Glosas emilianenses”, petites anotacions manuscrites moltes d’elles en llengua romanç que un monjo desconegut va fer als marges d’un còdex llatí amb la finalitat de fer entendre a la gent del poble què els hi estaven dient. Val a dir que el text també conté anotacions en euskera (probablement els textos euskars més antics que es coneixen). Recordem que el primer text considerat català (encara una mica més vell que el castellà) és també un document eclesiàstic: Les Homilies d’Organyà, és a dir, el mateix procediment: donar les explicacions, els sermons, als fidels de manera que entenguin el que se’ls hi està dient, en la seva llengua, no en llatí. (disculpeu, ja m'ha tornat a sortir la vena filològica)


El monestir de Yuso (el de baix) és més recent. Es va començar a construir el 1053 per a poder-hi portar les despulles de San Millan, fins a les hores en el monestir de dalt, per desig del rei de Navarra García Sánchez III.
El 8 de Maig del 1981 entre els seus murs es va signar l’Estatut de la Rioja, conegut també com a Estatut de San Millán.

Conté una important col.lecció de cantorals del s.XVII, alguns d’ells d’un pes més que respectable, i una biblioteca considerada entre les primeres de tipus monàstic pels documents i rareses que guarda.
Còpia de les "Glosas Emilianenses" a Yuso.

Nosaltes

La meva foto
En el blog barregem fotos de llocs més o menys llunyans amb fotos del nostre entorn. Mentre algunes de les de més enllà ens parlen de la Història, les de més cap aqui ens dibuixen les històries. Si unes ens evoquen lectures o pel.lícules, les altres llegendes. Unes ens ensenyen alló més públic, més famós (brevetat obliga), les altres ens mostren el dia a dia. Unes són de desconeguts i les altres de les nostres arrels. Totes, les unes i les altres formen part del nostre equipatge. I ara les volem compartir amb tots vosaltres.