Capadòcia, bressol de la Història

De les nostres iaies, a una també l’hi agrada molt viatjar. La última escapada que ha fet a estat a la Capadòcia, i n’ha tornat amb algunes fotografies que ens vé de gust compartir amb tots vosaltres.
Fa milers d’anys una erupció del volcà Erciyes va cubrir de lava més de 4000 km2. Amb el pas del temps, l’erosió ha dibuixat unes formes particulars i estranyes, deixant uns paisatges irrepetibles.

Viatge amb globus per la vall de Göreme, coneguda com a les xemeneies de les fades.

En aquesta zona s'hi han trobat restes que daten entre 9 i 10 mil anys enrera.

La Casa de la Por.

Tots aquells que han anat algun dia de Vic a Santa Eugènia de Berga han vist, sense cap mena de dubte aquest edifici.

Tot i formar part de l'antiga masia del Mas Gener (documentada al s.XII) la part més coneguda és un vell casalot, d’estil acadèmic francès datat a finals del segle XIX. Avui en dia està en un estat semi – ruïnós (ja no s’hi pot accedir), i és propietat municipal. Porta per nom Villa Carmen, però la canalla del poble (i no tant canalla) la coneix com a La Casa de la Por. De fet no se’n va gaire del motel d’en Norman Bates a Psicosi, no creieu?
Encara la veurà algun productor de Hollywood i els tindrem per la Plana fent de les seves.
Per cert, el tram de carretera que ens porta de Vic a Santa Eugènia, també és conegut amb un sobrenom: La carretera dels gats morts.

ZUHEROS, ÀNIMA BLANCA

A prop de l’extrem nord del parc natural de “las Sierras Subbéticas”, rodejat de muntanyes per tots costats hi trobem el poble de Zuheros. És un poble petit, amb uns 800 i escaig habitants. Cases blanques, blanquíssimes i carrers empinats.
Hi ha un castell, en part excavat a la roca, d’origen musulmà i les restes d’un antic palau renaixentista. És conegut, també per la “cueva de los murcielagos”, a pocs km del poble. Les diferents excavacions arqueològiques que s’hi han fet han descobert unes pintures rupestres considerades entre les més importants d’Andalusia, així com també diferents restes d’eines, demostrant que fa uns 35.000 els homes del neandertal hi vivien.
També crida l’atenció la processó de Setmana Santa que hi celebren, diferent a les habituals. El divendres sant hi ha la processó de “Los Apostoles” on uns vilatans porten unes carotes representant els diferents apòstols, així com d’altres elements identificatius de cada un d'ells.
Però de tot el que Zuheros ens en ofereix, el millor és la seva gent. Amable i cordial. Dedicada, en la seva major part, a conreuar la terra, a cuidar les oliveres.

Zuheros, per fora: cases blanques.

per dins: Ànima blanca.

La processó de "los apostoles"

Anella Olímpica de Barcelona

Amb l’excusa de la celebració a Barcelona dels jocs olímpics de 1992, la ciutat va patir una important transformació. Molts llocs van ser dissenyats de cap i de nou i d’altres reinventats a partir dels edificis ja existents. Entre els uns i el altres, crec que podríem inscriure-hi l’anella olímpica de Montjuïc.
D’una banda es va aprofitar l’antic estadi del 1929, (conservant-ne només l’exterior), obra de Pere Domènech i Roura (fill de Domènech i Montaner), i es van actualitzar les instal.lacions de les piscines Picornell que dataven de 1970. De l’altre es va edificar el Palau Sant Jordi, i la seu de l’Institut Nacional d’Educació Fisica.
Tota aquesta extensió està presidida per la torre de comunicacions coneguda com a torre Calatrava, tot i que originàriament se’n deia torre de Montjuïc. Amb els seus 136 metres d’alçada ha esdevingut una de les referències visuals de Barcelona. La seva orientació, a més la converteix en un rellotge de sol.
Unificant-t’ho tot plegat hi tenim un bosc metàl.lic, anomenat Canvi, format per 36 tubs de formigó, segons un disseny de l’escultora Aiko Miyawaki, que (casualitats de la vida) és l’esposa de Arata Isosaki, l’arquitecte del Palau.
Diuen que el millor moment del dia per gaudir de la bellesa estètica del conjunt és el capvespre. Així us l’oferim.

Les Piràmides de Gizeh

No serem nosaltres els qui intentem desxifrar les incògnites que envolten les piràmides de Gizeh, ni desvetllar-ne el misteris.
No buscarem explicacions sobre com es van transportar i moure milions de blocs de pedra.
No ens preguntarem d’on van sortir els coneixements matemàtics que fan que el perímetre de la piràmide de Keops, dividit pel doble de la seva alçada sigui igual a PI (número que, d’altre banda no fou descobert pels matemàtics grecs centenars d'anys més tard).
Tampoc raonarem sobre l’alienació exacte de la gran piràmide vers els punts cardinals, donat que segons sembla la brujula encara no existia. Ni l'orientació entre elles mateix i el triangle perfecte que formen.
Ni intentarem esbrinar com es van fer forats al granit que avui dia serien difícil d’aconseguir amb broques de punta de diamant. Ni com van aconseguir que els canals interns (alló que alguns en diuen galeries de ventilació) apuntin directament a dues estrelles que sembla eran importants pels egipcis.
No discutirem si les piràmides eren tombes, o temples iniciàtics, o estructures catalitzadores d’energia, o màquines astronòmiques.
No.

Tot aixó ho deixarem pels egiptòlegs. Si busquem una mica, trovarem teories de tots colors, explicacions de totes menes i raonaments per a tots els gustos.
Senzillament us convidem a que les mireu, que en gaudiu. Són una meravella.
A nosaltres, personalment, un cop allà se’ns va posar la pell de gallina.

Una mica de poesia. Frases lapidàries (5)

Per celebrar que ja passem de les MIL visites al nostre blog, (moltes gràcies a tots) posem una mica de poesia.
Es tracta d’una altre “frase lapidària” del parc de les Set Fonts a Sant Julià. És, però, una frase un pel diferent, tant per ella mateixa com per el lloc a on està. Si recordeu en l’últim post de frases parlàvem d’un caminoi que portava a una petita placeta de pedra a on hi havia una font diferent, solitària. És aquesta. És un petit cercle, allunyat del brogit de l’aigua dels set brocs, apartat, quasi reservat, que convida a seure, descansar, llegir...
Al damunt mateix de la sortida de l’aigua hi ha esculpida una figura, amb un trident cavalcant sobre un peix que, segons sembla, podria ser una representació de Poseidó.
La frase, “En retrobar la meva llibertat, trobo la meva cançó” està diguem que inspirada, com gaire bé totes les del parc, en escrits de Rabindranäth Tagore.

"En retrobar la meva llibertat, trobo la meva cançó"


Escales baixant de la glorieta

Duomo de Siena

Avui trencarem una tradició. Fins ara no havíem posat cap fotografia d’interior, però hi ha casos que mereixen ser especials. L’interior de la Catedral de Siena (a La Toscana) és un d’aquests.
És l’interior de catedral que més ens ha impressionat de les que hem vist fins avui.

El Duomo de Santa Maria dell’Assunta, construït en el s.XII-XIV, amb marbre blanc i verd molt fosc, és una mostra del gòtic italià. Però sense cap mena de dubte el seu interior és una obra mestra. Es tracta del terra, amb 59 panells de mosaic pintats i gravats en marbre. Els mosaics són obra de diferents artistes i la seva creació va des de 1372 fins a 1547.
L’inconvenient: normalment el terra està cobert per protegir-lo. Només està a la vista durant festa del Palio ( les dues setmanes del mig d’Agost) I, ocasionalment aquest període s'allarga uns dies més enllà. És un tema a tenir present si s’hi vol anar.

L'interior, ja de per si, és original i molt interesant

Un dels mosaics gravats

Un dels mosaics amb incrustacions de marbre de diferents colors

Un noi esta realitzant treballs de conservacióo dels mosaics. Quina enveja de feina!!