11.4.13

Colònia Rusiñol, Can Remisa. Manlleu


Per la gent de la comarca, especialment de Manlleu, la fàbrica continua sent  Can Remisa, però des del Museu industrial del Ter ( que és qui fa les visites guiades) es vol potenciar el nom de Colònia Rusiñol. 

El 1845 Josep Dulcet i Remisa comprà uns terrenys vora el riu Ter per a edificar-hi una fàbrica de filatures. A l’any següent adquirí també els drets de l’aigua indispensable per a poder fer anar la fàbrica, ja que el carbó era escàs, llunyà i car.  S’edifiquen també les cases del treballadors. Avui en dia no en queda cap.  Cal dir que Can Remisa mai va ser una gran colònia industrial, tipus la Colònia Vidal o la Colònia Borgonya. A l’època de més treballadors hi van arribar a viure una setantena de persones. (A colònia Borgonyà, se n’hi arriben a comptabilitzar 1000)


La industria treballa amb els seus alts i baixos però va adquirint cada vegada més deutes, sobre tot amb el seu proveïdor de cotó en Jaume Rusiñol, avi d’en Santiago Rusiñol i Prats, el conegut pintor, escriptor i periodista. En morir-se el senyor Dulcet, Can Remisa passa a mans del màxim creditor i el 1879 es crea la “Fàbrica de Hilados y Tejidos de Algodón de Jaime Rusiñol”.


 El 1887 mor Jaume Rusiñol i hereten el negoci els seus néts, Santiago, Albert i Josep M., ja que el seu únic fill, Joan, ja havia mort. Un any més tard Santiago Rusiñol cedeix la gestió directa de la fàbrica al seu germà Albert per dedicar-se en exclusiva a l’art, encara que segueix formant part del negoci. El 1889 l’empresa passa a dir-se “Rusiñol Hermanos”, tot i que sense la participació del germà petit, Josep M. Durant aquests anys la fàbrica s’amplia, es construeixen noves dependències i habitatges, s’edifica l’església i la torre dels propietaris, seguint el model de les altres colònies.
Edifici de la cooperativa a la plata baixa i l'escola a dalt


La torre de l'amo es tracta d’un edifici d’arquitectura molt singular, de tres pisos i planta quadrangular i per exprés desig d’en Santiago  Rusiñol a la casa n’hi diuen Cau Faluga. El nom prové de la primera casa que en Rusiñol va comprar a Sitges, i va fer aterrar, junt amb la del costat, per edificar-hi el Cau Ferrat. Aquestes cases de pescadors eren Can Faluga i Can Sense.





Dins de l’habitatge, cal destacar la sala principal on destaca la llar de foc, de grans dimensions i esculpida per Enric Clarassó entre els anys 1893 i 1895. L’element està ornamentat fins dalt el sostre, i entre els diferents gravats destaquen un escut amb les quatre barres amb els colors canviats  situat a la part central, al qual per un costat apareix una roda dentada i una llançadora (en clara referència al món fabril), i per l’altre una paleta de pintor com a símbol del vessant artístic de Santiago Rusiñol.
La recuperació de la llar de foc, la part més emblemàtica del Cau Faluga, es realitza l’any 2008, a mans de Joaquim Camps i Giralt, gràcies a un document fotogràfic de 1920 de Lluís Coll i a un profund estudi d'Isabel Coll.

A partir de 1912, la família Rusiñol finalitza l’activitat a la colònia i la lloguen  a diverses empreses.
El 1940 la societat “Llobet i Guri”,  compra la colònia a la família Rusiñol per aprofitar-ne el salt d’aigua. 



Després de molts anys d’estar aturada, el 1980 les famílies Claramunt i Rovira, compren la colònia i posen de nou en marxa la filatura per a produir-hi filats de cotó i altres fibres naturals, artificials i sintètiques, amb el nom de “Hilados Rusiñol”. 
Entrada


Laboratori de qualitat


Metxeres a la continua

Carda de xapons
La producció s’atura el 2009.




Info: Webs Museu Industrial del Ter, i Patrimoni industrial de Catalunya.
        Visita guiada a Can remisa.



30.7.12

Abandó

De tant en tant, vaig de visita virtual a llocs abandonats. Blogs com Abandonalia, Obsoletum o Ultima Visita,  o bé pagines com Abandonat.com  en son els meus guies. Sempre visites virtuals. Sempre fins ara fa uns dies. 


Una industria tancada de fa temps. Una porta oberta.


Una temptació irresistible. 


Incomplint una de les regles dels especialistes en aquests tipus de reportatges que és no anar-hi mai solament una persona, vaig entrar-hi. Val a dir que les altres regles d'or, com ara no tocar res, no malmetre res i no desvetllar l'emplaçament del lloc les vaig complir i compliré fil per randa.


La desolació exterior és evident. Només queda de peus el en el seu dia va ser l'edifici de les oficines.




Sense desaigües ni escomesa



Ni telèfons, ni llum.


Quasi sense número.


  No hi ha ningú per respondre.
  No hi ha ningú per llegir-ho.






Una volta per l'interior ens ofereix un paisatge de desolació i vandalisme.

En un racó de l'escala, un vell maletí potser guarda encara la darrera comanda.

Escales amunt hi ha una porta tancada. 
Al entreobrir-la, just treure-hi el nas es fa evident que és el lloc de residència d'alguna persona: terra net, prestatges endreçats... Per respecte, obvi, ni una sola foto, mitja volta i cap a fora.


De fora estant , malgrat tot, una imatge per l'esperança:

7.4.12

Més Nova York


Ens en tornem a Nova York. (virtualment es clar) Els que més o menys ens seguiu sabeu de la nostra estima pels Estats Units, així que tornem  a fer un cop d’ull a la ciutat dels gratacels.
Igual que l’últim post novaiorquès aquest també girarà a l’entorn d’edificis no tant coneguts però que, al nostre entendre tenen també el seu encant. I, també com l’altre vegada seran exemples de diferents èpoques i estils.


The Ansonia.  Arq. Graves and Duboy . 1899-1904  Estil: Beaux-Arts                                     


L’Ansonia, rep el seu nom en honor de l’avi del seu promotor Anson Green Phelps, fundador de Phelps, Peck & Co. industrials del metall. Establerts a Derby (Connecticut) va arribar un moment que necessitaven ampliar les seves instal·lacions i davant la impossibilitat de fer-ho allà mateix es van traslladar una mica més al nord just a la riba del riu Naugatuck,a on varen fundar una localitat amb el mateix nom (tot i que d'entrada l'hi volien dir "Phelpsville").Va ser reconeguda com a barry de Derby el 1864 i com a ciutat independent el 1888. Segons el cens de 2010 a Ansonia hi havia 19.249 persones.
Però tornem a l'edifici. Hotel i apartaments, seguin el model dels grans hotels francesoso de l'època té, a més cafeteries, una gran sala de ball, un vestíbul amb una font, diferents estàncies, sales i zones de reunions, i, per acabar-ho de rematar, la que en el seu dia va ser la piscina coberta més gran del món. L'edifici està construït amb materials ignífugs i la seva estructura interior el fa gairebé insonoritzat.
Per la xarxa hi ha algunes imatges antigues que ens l'ensenyen amb uns pinacles coronant les torres de les cantonades. 



The Ansonia

The Cooper Union for the Advancement of Science and Art – Morphosis Architects . 2006-09

La Cooper Union és un centre d’ensenyament fundat el 1859 pel constructor de la primera locomotora a vapor dels Estats Units:  Peter Cooper.

Cooper visionari i emprenedor era també fabricant de gelatina, reinventor de rentadores,  màquines de polir vidre...Va veure que les vies del tren també podrien servir com a bigues per aguantar edificis fet que va suposar una revolució en la manera de construir especialment gratacels, igualment va fundar la Newfoundland & London Telegraph el 1854 i la North America Telegraph Company el 1857  essent ell el promotor principal de la primera estesa del cable telegràfic que creuava tot l’Atlàntic.

Filantrop com era va organitzar una colla d’institucions socials, dispensaris i asils.
Fidel als seus principis que el porten a  revertir a la societat part d’allò que la societat l’hi ha donat va fundar la Cooper Union amb la finalitat d’oferir accés a l’educació a tothom que ho volgués, sense distinció de gènere i prioritzant els horaris nocturns a fi efecte que els treballadors poguessin anar-hi després de la jornada laboral. La institució es va convertir ben aviat en referència a la ciutat. Actualment és reconeguda com a una de les principals escoles d’art, enginyeria i arquitectura de  Nova York.

Pel que fa a l’edifici és obra de Morphosis architecs, i data del 2006-09.
Internament, l'edifici està concebut com un vehicle per fomentar la col·laboració i el diàleg interdisciplinari entre les escoles de la universitat. Tots els seus espais estan organitzats entorn l’atri central, connectats entre ells i pensats com si fossin una gran plaça vertical. Per a reforçar aquesta idea de plaça , aquesta estratègia per crear espais intel·lectuals, llocs de reunions i trobades, els ascensors principals només paren a la primera, cinquena i vuitena planta, obligant així als estudiants a fer servir les escales i els “ponts” que uneixen diferents estàncies (evidentment l’edifici també disposa d’ascensors “normals” per a tasques internes).

Fidel a l'esperit de dedicació de la institució a l'educació gratuïta, oberta i accessible, l'edifici s'obre simbòlicament a la ciutat. Amb transparències visuals i espais públics accessibles des de la institució s’interactua amb la xarxa física, social i cultural del seu context urbà. A nivell de carrer, la façana transparent convida al veïnat per observar i prendre part en la intensitat de l'activitat que conté.


The Cooper Union

19.1.12

Una mica de relax.

L'anterior post va ser carregat de lletra, i els que vindran d'aqui uns dies també ho seràn: molta lletra i poques fotos, així és que ara toca fer un parèntesi. 
Una mica de relax. 
Ens a anem a fer una volta en barca pel llac d'Iseo. 


Abrigueu-vos!  


Isola San Paolo

Peschiera Maraglio (MonteIsola) i Sulzano

Isola di Loreto


Port de Pilzone

7.1.12

La Quinta Forca

Durant l’edat mitjana i fins a mitjans segle XIX, la ciutat de Barcelona tenia entre els seus privilegis el d’ajusticiar els malfactors. Amb aquesta finalitat tenia de manera permanent primer quatre i després cinc forques, a diferents entrades de la ciutat i així servien , de passada  d’avís a aquells que s’hi apropaven amb males intencions.

 Segons Huertas Claveria: En temps molt reculats, en cadascun dels quatre camins principals que duien a Barcelona hi havia un element més aviat sinistre: una forca. Un dels camins més coneguts era el que venia de Sants, que passava per un petit coll conegut precisament com a coll dels Forcats, on més endavant s'hi instal·laria la Creu Coberta per purificar-lo.
Era ben clar que, a més de considerar la ciutat un arxiu de cortesia, les autoritats volien demostrar que qui la feia la pagava. Asseguren que també hi havia hagut forques al que avui coneixem com a Pla de Palau, aleshores una mena de porta de la ciutat que donava al mar, per advertir els mariners de què li esperava a qui cometés un greu delicte.”

 D’aquesta de Pla de Palau se sap que el 1382 els veïns van demanar al rei que la traslladés. Les altres dues forques estaven al portal de Sant Antoni i al pla de la Boqueria, ja que també es considerava un bon lloc per a penjar als sentenciats: Per a més escarni,  a prop d’un escorxador.   

Però... i la quinta forca????

Continua Huertas Claveria:
A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona, es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran distància fins a un lloc.
S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. “



El 1994-95 es va instal.lar una reproducció de la creu de terme de Sant Andreu de Palomar, al coll de Finestrelles, a on  aproximadament es pensa que hi havia la quinta forca i on possiblement també hi havia una fita o creu marcant el terme de Barcelona.

El 2009 la creu es va traslladar uns 200 metres a causa d’unes obres.



Creu de Terme de Sant Andreu de Palomar. Coll de Finestrelles



Detall



Detall

Info:
Huertas Claveria, Josep Maria.  Mites i gent de Barcelona.  Ed. 62. 
http://modernistespuntcom.blogspot.com



20.12.11

La Garriga. L’explosió de l’estiueig. (2)

Reprenem el nostre passeig per La Garriga allà a on el vàrem deixar: La Torre Iris. Encarregada per la senyora Cecilia Reig i Argelagós a Manel Joaquim Raspall el 1910.  A diferència d’altres cases aquesta no és un únic habitatge, sinó que són tres cases independents que va fer construir per a llogar-les.

Torre Iris en semi contrallum























 
Detall dels esgrafiats del pis superior, la barana de la terrassa i el coronament de forja



Del conjunt destaca la torre-mirador, que conté l’escala. Són d’assenyalar els esgrafiats de les façanes i el treball de forja de tot l’edifici, sense deixar de parlar de les capricioses formes de les xemeneies i l’original balcó triangular del carrer Figueral.

Sota balcons amb ceràmica.
Xemeneia
____

Al costat, formant part del que es coneix com a “Illa Raspall” hi tenim la magnífica Casa Barbey. Diuen els experts que es tracta de la millor obra de M. Joaquim Raspall. Aquesta torre d’estiueig, encarregada per en Juli Barbey i Poinsard, president de la  companyia d’indústries agrícoles data també de 1910.

I... si a la Torre Iris vàrem començar amb el timbre, ara també picarem a la porta.



Timbre exterior de la Casa Barbey

 L’edifici s’agrupa al voltant d’un cos principal en el que es coneix com a planta concentrada. Ens presenta un joc de volums sobresortint una torre mirador i les cobertes amb quatre nivells i diferents orientacions, totes elles amb ceràmica vidriada.




















De l’exterior són de remarcar les decoracions ceràmiques que emmarquen les finestres, el rellotge de sol i el plafó de trencadís dedicat a Sant Jordi, obra de Lluís Bru, seguint el dibuix de Joan Triadó.









 Un altre element a destacar del jardí són les jardineres revestides de trencadís de la llotja d’entrada, que s’enllacen entre elles i amb les columnes del porxo. I un sense fi de detalls aquí i allà que fan que sigui un plaer acostar-s’hi per mirar-se-la un cop i un altre. A cada mirada un nou “descobriment”.























Ara marxem, deixem La Garriga però... tornarem.

Info: Diputació de Barcelona i Ajuntament de La Garriga
























27.11.11

LA GARRIGA. L’explosió de l’estiueig. (1)

A finals del segle XIX principis del XX La Garriga , junt amb altres poblacions properes, va esdevenir un indret de referència per bona parts dels industrials, juristes, metges  i comerciants rics de Barcelona.
 Era època de casa d’estiueig per les famílies benestants. Uns van optar, com ja hem vist,  pel projecte innovador de l’Avinguda del Tibidabo. D’altres els va semblar millor marxar lluny i així “desconnectar” millor del tràfec de la gran ciutat. I tot plegat va coincidir amb el creixement i acceptació social del modernisme.
La Garriga, afavorida per la seva tradició d’aigües termals, va convertir-se en un dels llocs escollits per aquesta societat amb possibles.  Relativament a prop de la ciutat i prou ben comunicada era un lloc perfecte per passar els  estius entre trobades literàries, petites festes privades, i algun que altre contacte productiu.
 Per sort nostre encara queden avui en dia força mostres dels edificis on aquells senyors de ciutat anaven a passar-hi uns dies. Fem un primer tastet.

Casa Pere Serra i Pons. Arq. Manel  J. Raspall i Mayol  1910.
És un edifici molt gran, que correspon a les primeres èpoques d’en Raspall, i que ens ensenya unes formes neo-barroques poc habituals en la seva arquitectura. A primer cop de vista, a part de les seves dimensions destacaríem  la coberta, a doble vessant amb teula vidriada i les xemeneies de formes capricioses recobertes amb trencadís.




 Façana Principal


 Les xemeneies i la teulada






































La porxada 


Casa Joan Colom i Capdevila, també coneguda com a Can Durall.  Arq. Manel J. Raspall i Mayol  1905.
Aquesta és una casa d’estiueig més aviat petita, sense massa elements arquitectònics destacables, més enllà  de la decoració de la façana amb sanefes ceràmiques. En canvi a on hi ha un treball digne de fer-ne menció és en els ferros forjats de dels finestres i la tanca del jardí, seguint els paràmetres modernistes pel que fa a formes i disseny.

 Façana principal


 Reixes de la tanca del jardí.





Per acabar us deixem un petit detall per anar fent boca de la Torre Iris: El timbre.





Nosaltes

La meva foto
En el blog barregem fotos de llocs més o menys llunyans amb fotos del nostre entorn. Mentre algunes de les de més enllà ens parlen de la Història, les de més cap aqui ens dibuixen les històries. Si unes ens evoquen lectures o pel.lícules, les altres llegendes. Unes ens ensenyen alló més públic, més famós (brevetat obliga), les altres ens mostren el dia a dia. Unes són de desconeguts i les altres de les nostres arrels. Totes, les unes i les altres formen part del nostre equipatge. I ara les volem compartir amb tots vosaltres.