San Millán de la Cogolla

San Millán de la Cogolla (La Rioja) bressol de la llengua castellana, té en els seu municipi dos monestirs que fan que sigui un lloc abastament conegut.

El monestir Suso (el de dalt) data del segle VI, fet que el porta a ser un dels més antics de la península. Expliquen les cròniques que San Millán va ser un pastor que es va convertir en eremita. Visqué en unes coves i va anar tenint seguidors. Quan va morir amb 101 anys fou enterrat també en una cova, i es constitueix (l’any 574) a prop seu la primera comunitat de monjos que combinaven la vida d’anacoreta amb les trobades setmanals del cenobi.

D’aquest monestir procedeixen les “Glosas emilianenses”, petites anotacions manuscrites moltes d’elles en llengua romanç que un monjo desconegut va fer als marges d’un còdex llatí amb la finalitat de fer entendre a la gent del poble què els hi estaven dient. Val a dir que el text també conté anotacions en euskera (probablement els textos euskars més antics que es coneixen). Recordem que el primer text considerat català (encara una mica més vell que el castellà) és també un document eclesiàstic: Les Homilies d’Organyà, és a dir, el mateix procediment: donar les explicacions, els sermons, als fidels de manera que entenguin el que se’ls hi està dient, en la seva llengua, no en llatí. (disculpeu, ja m'ha tornat a sortir la vena filològica)


El monestir de Yuso (el de baix) és més recent. Es va començar a construir el 1053 per a poder-hi portar les despulles de San Millan, fins a les hores en el monestir de dalt, per desig del rei de Navarra García Sánchez III.
El 8 de Maig del 1981 entre els seus murs es va signar l’Estatut de la Rioja, conegut també com a Estatut de San Millán.

Conté una important col.lecció de cantorals del s.XVII, alguns d’ells d’un pes més que respectable, i una biblioteca considerada entre les primeres de tipus monàstic pels documents i rareses que guarda.

Còpia de les "Glosas Emilianenses" a Yuso.

Torres Trade. Barcelona

Dissenyats per Jose Antonio Coderch el 1965, es van anar inaugurant en etapes successives entre el 1968 i el 1971. De seguida es van convertir en una icona arquitectònica de la ciutat.

Van ser els primer edificis construïts amb la façana de vidre i acer a Barcelona. Les seves formes sinuoses contribueixen a donar una impressió de lleugeresa inhabitual en els blocs d’oficines. La zona enjardinada que els rodeja, i que hi ha al centre, tot i ser petita encara reforça més a aquesta imatge. Amb la remodelació i cobertura de la Ronda del Mig finalitzada pels vols del 2002 els edificis han guanyat en tranquil·litat però potser han perdut visió, tot i que continua essent un dels paisatges urbans més cotitzat entre el turisme arquitectònic.

"Nazareno,¿ me da cera, por favor?"

De Setmana Santa tots en coneixem més menys alguns costums i tradicions. Via crucis, processons multitudinàries, passos que són obres d’art, representacions teatrals específiques... A més molts pobles tenen els seus costums concrets; aquella processó que es remunta segles enrere, o aquella peregrinació nocturna fins a l’ermita o el calvari. El silenci profund que abraça la manifestació al carrer, o el tronar de trompetes i tambors.
Hi ha, però, un costum que, nosaltres, desconeixíem fins ara. La canalla, a Còrdova, fa unes boles amb paper de plata i, quan poden s’acosten als participants en les processons per a demanar-els-hi si l’hi poden tirar sobre les boles que porten una mica de la cera de les atxes o ciris que porten, aconseguint així fer unes boles de cera realment grans. I això sempre va precedit d’una frase: “Nazareno, ¿me da cera por favor?”

MASIES : les cases de la terra -TORRELLEBRETA

Les masies son, segons el nostre parer, les cases de la terra. N’hi de totes menes: de documentades des de fa una eternitat, de les que no se’n sap gran cosa. D’interessants arquitectònicament, de simples refugis pels seus hospedants. D’immenses, de grans, de menudes. De restaurades, d’oblidades. Les seves pedres les han vist de tots colors. Entre elles s’hi ha suat i s’hi ha lluitat, els homes i les dones que hi ha viscut han vist néixer i morir el seus. Han passat estones bones, i també han patit. Han esdevingut lliures o han restat sotmesos. La nostra història s’ha dibuixat en totes i cadascuna aquestes llars.

Torrellebreta. Documentada des del 976 té als seus voltants restes prehistòriques i arqueològiques. En un principi era coneguda coma Torre de Probes. El nom actual de la masia, que data del s.XI, podria ser que vingués de “Turre laberta” un derivat de “Turris liberta”, és a dir, torre lliure, el que fa pensar que en algun moment de la seva història va ser un mas d’homes lliures, el remences que van aconseguir desfer els lligams amb els senyors feudals. Posteriorment (s. XVI) va passar a ser domini reial, i va recuperar l’autonomia el 1770.

Capadòcia, bressol de la Història

De les nostres iaies, a una també l’hi agrada molt viatjar. La última escapada que ha fet a estat a la Capadòcia, i n’ha tornat amb algunes fotografies que ens vé de gust compartir amb tots vosaltres.
Fa milers d’anys una erupció del volcà Erciyes va cubrir de lava més de 4000 km2. Amb el pas del temps, l’erosió ha dibuixat unes formes particulars i estranyes, deixant uns paisatges irrepetibles.

Viatge amb globus per la vall de Göreme, coneguda com a les xemeneies de les fades.

En aquesta zona s'hi han trobat restes que daten entre 9 i 10 mil anys enrera.

La Casa de la Por.

Tots aquells que han anat algun dia de Vic a Santa Eugènia de Berga han vist, sense cap mena de dubte aquest edifici.

Tot i formar part de l'antiga masia del Mas Gener (documentada al s.XII) la part més coneguda és un vell casalot, d’estil acadèmic francès datat a finals del segle XIX. Avui en dia està en un estat semi – ruïnós (ja no s’hi pot accedir), i és propietat municipal. Porta per nom Villa Carmen, però la canalla del poble (i no tant canalla) la coneix com a La Casa de la Por. De fet no se’n va gaire del motel d’en Norman Bates a Psicosi, no creieu?
Encara la veurà algun productor de Hollywood i els tindrem per la Plana fent de les seves.
Per cert, el tram de carretera que ens porta de Vic a Santa Eugènia, també és conegut amb un sobrenom: La carretera dels gats morts.

ZUHEROS, ÀNIMA BLANCA

A prop de l’extrem nord del parc natural de “las Sierras Subbéticas”, rodejat de muntanyes per tots costats hi trobem el poble de Zuheros. És un poble petit, amb uns 800 i escaig habitants. Cases blanques, blanquíssimes i carrers empinats.
Hi ha un castell, en part excavat a la roca, d’origen musulmà i les restes d’un antic palau renaixentista. És conegut, també per la “cueva de los murcielagos”, a pocs km del poble. Les diferents excavacions arqueològiques que s’hi han fet han descobert unes pintures rupestres considerades entre les més importants d’Andalusia, així com també diferents restes d’eines, demostrant que fa uns 35.000 els homes del neandertal hi vivien.
També crida l’atenció la processó de Setmana Santa que hi celebren, diferent a les habituals. El divendres sant hi ha la processó de “Los Apostoles” on uns vilatans porten unes carotes representant els diferents apòstols, així com d’altres elements identificatius de cada un d'ells.
Però de tot el que Zuheros ens en ofereix, el millor és la seva gent. Amable i cordial. Dedicada, en la seva major part, a conreuar la terra, a cuidar les oliveres.

Zuheros, per fora: cases blanques.

per dins: Ànima blanca.

La processó de "los apostoles"