Una industria tancada de fa temps. Una porta oberta.
Una temptació irresistible.
Incomplint una de les regles dels especialistes en aquests tipus de reportatges que és no anar-hi mai solament una persona, vaig entrar-hi. Val a dir que les altres regles d'or, com ara no tocar res, no malmetre res i no desvetllar l'emplaçament del lloc les vaig complir i compliré fil per randa.
La desolació exterior és evident. Només queda de peus el en el seu dia va ser l'edifici de les oficines.
Sense desaigües ni escomesa
Ni telèfons, ni llum.
Quasi sense número.
No hi ha ningú per respondre.
No hi ha ningú per llegir-ho.
Una volta per l'interior ens ofereix un paisatge de desolació i vandalisme.
En un racó de l'escala, un vell maletí potser guarda encara la darrera comanda.
Escales amunt hi ha una porta tancada.
Al entreobrir-la, just treure-hi el nas es fa evident que és el lloc de residència d'alguna persona: terra net, prestatges endreçats... Per respecte, obvi, ni una sola foto, mitja volta i cap a fora.
De fora estant , malgrat tot, una imatge per l'esperança:
