Anella Olímpica de Barcelona

Amb l’excusa de la celebració a Barcelona dels jocs olímpics de 1992, la ciutat va patir una important transformació. Molts llocs van ser dissenyats de cap i de nou i d’altres reinventats a partir dels edificis ja existents. Entre els uns i el altres, crec que podríem inscriure-hi l’anella olímpica de Montjuïc.
D’una banda es va aprofitar l’antic estadi del 1929, (conservant-ne només l’exterior), obra de Pere Domènech i Roura (fill de Domènech i Montaner), i es van actualitzar les instal.lacions de les piscines Picornell que dataven de 1970. De l’altre es va edificar el Palau Sant Jordi, i la seu de l’Institut Nacional d’Educació Fisica.
Tota aquesta extensió està presidida per la torre de comunicacions coneguda com a torre Calatrava, tot i que originàriament se’n deia torre de Montjuïc. Amb els seus 136 metres d’alçada ha esdevingut una de les referències visuals de Barcelona. La seva orientació, a més la converteix en un rellotge de sol.
Unificant-t’ho tot plegat hi tenim un bosc metàl.lic, anomenat Canvi, format per 36 tubs de formigó, segons un disseny de l’escultora Aiko Miyawaki, que (casualitats de la vida) és l’esposa de Arata Isosaki, l’arquitecte del Palau.
Diuen que el millor moment del dia per gaudir de la bellesa estètica del conjunt és el capvespre. Així us l’oferim.

Les Piràmides de Gizeh

No serem nosaltres els qui intentem desxifrar les incògnites que envolten les piràmides de Gizeh, ni desvetllar-ne el misteris.
No buscarem explicacions sobre com es van transportar i moure milions de blocs de pedra.
No ens preguntarem d’on van sortir els coneixements matemàtics que fan que el perímetre de la piràmide de Keops, dividit pel doble de la seva alçada sigui igual a PI (número que, d’altre banda no fou descobert pels matemàtics grecs centenars d'anys més tard).
Tampoc raonarem sobre l’alienació exacte de la gran piràmide vers els punts cardinals, donat que segons sembla la brujula encara no existia. Ni l'orientació entre elles mateix i el triangle perfecte que formen.
Ni intentarem esbrinar com es van fer forats al granit que avui dia serien difícil d’aconseguir amb broques de punta de diamant. Ni com van aconseguir que els canals interns (alló que alguns en diuen galeries de ventilació) apuntin directament a dues estrelles que sembla eran importants pels egipcis.
No discutirem si les piràmides eren tombes, o temples iniciàtics, o estructures catalitzadores d’energia, o màquines astronòmiques.
No.

Tot aixó ho deixarem pels egiptòlegs. Si busquem una mica, trovarem teories de tots colors, explicacions de totes menes i raonaments per a tots els gustos.
Senzillament us convidem a que les mireu, que en gaudiu. Són una meravella.
A nosaltres, personalment, un cop allà se’ns va posar la pell de gallina.

Una mica de poesia. Frases lapidàries (5)

Per celebrar que ja passem de les MIL visites al nostre blog, (moltes gràcies a tots) posem una mica de poesia.
Es tracta d’una altre “frase lapidària” del parc de les Set Fonts a Sant Julià. És, però, una frase un pel diferent, tant per ella mateixa com per el lloc a on està. Si recordeu en l’últim post de frases parlàvem d’un caminoi que portava a una petita placeta de pedra a on hi havia una font diferent, solitària. És aquesta. És un petit cercle, allunyat del brogit de l’aigua dels set brocs, apartat, quasi reservat, que convida a seure, descansar, llegir...
Al damunt mateix de la sortida de l’aigua hi ha esculpida una figura, amb un trident cavalcant sobre un peix que, segons sembla, podria ser una representació de Poseidó.
La frase, “En retrobar la meva llibertat, trobo la meva cançó” està diguem que inspirada, com gaire bé totes les del parc, en escrits de Rabindranäth Tagore.

"En retrobar la meva llibertat, trobo la meva cançó"


Escales baixant de la glorieta

Duomo de Siena

Avui trencarem una tradició. Fins ara no havíem posat cap fotografia d’interior, però hi ha casos que mereixen ser especials. L’interior de la Catedral de Siena (a La Toscana) és un d’aquests.
És l’interior de catedral que més ens ha impressionat de les que hem vist fins avui.

El Duomo de Santa Maria dell’Assunta, construït en el s.XII-XIV, amb marbre blanc i verd molt fosc, és una mostra del gòtic italià. Però sense cap mena de dubte el seu interior és una obra mestra. Es tracta del terra, amb 59 panells de mosaic pintats i gravats en marbre. Els mosaics són obra de diferents artistes i la seva creació va des de 1372 fins a 1547.
L’inconvenient: normalment el terra està cobert per protegir-lo. Només està a la vista durant festa del Palio ( les dues setmanes del mig d’Agost) I, ocasionalment aquest període s'allarga uns dies més enllà. És un tema a tenir present si s’hi vol anar.

L'interior, ja de per si, és original i molt interesant

Un dels mosaics gravats

Un dels mosaics amb incrustacions de marbre de diferents colors

Un noi esta realitzant treballs de conservacióo dels mosaics. Quina enveja de feina!!

Gaudí

El 1883 el comte Eusebi Güell volia ampliar la seva finca a Pedralbes , a on hi tenia la casa d’estiueig, i va donar part de l’obra al seu protegit Antoni Gaudí. Hi feu fer uns estables, un jardí i una casa pels guardià de la finca. Gaudí , encarregat de crear els accessos i la casa del guarda, va omplir el nou espai de referències literàries a l’Atlantida d’en Verdaguer (el Drac de la porta) i a la feina del seu protector, industrial tèxtil, (plantes de cotó). L’obra es va acabar el 1887. Avui en dia pertany a la Universitat Politècnica de Catalunya, i és la seu de la Càtedra Gaudí
Part de la finca va passar a formar part del Palau reial de Pedrables l’any 1918.

Rodeo

Una de les coses que identifiquen als nord-americans són els “Rodeos”. A Estancia, (New Mexico) varem tenir la sort de poder veure’n un d’infantil. Va ser tot un espectacle, i és un dels records més divertits que tenim d’aquelles terres.

Els nens més grandets (d’uns 9-10 anys) muntaven vedells, i els més petits ovelles.

No és d’estranyar que sàpiguen muntar a cavall. Fixeu-vos en la nena que fa quatre per la dreta, amb el cavall encara de entravessat. Segur que ha après abans a anar a cavall que no pas a caminar.

I que me’n dieu d’aquesta nena? Heu vist amb quina desimboltura va?

La pubilla de la festa

Esglésies

És curiós que a vegades anem a fora i visitem castells, catedrals, palaus o ermites i els nostres, els de casa, els desconeixem. Comencem doncs a fer un repàs per les esglésies de casa nostra, aquelles que tenim més aprop, les que tot sovint passem per davant sense quasi ni mirar. Ni les podrem veure totes, és evident, ni és aquesta la nostra intenció. Com dèiem en el nostre perfil, les imatges més properes ens dibuixen històries, ens parlen de la nostra gent, ens fan coneixedors de les nostres arrels. Som-hi doncs.


Sant Josep Oriol. Situada al carrer Diputació de Barcelona. És una obra del 1917 de l’arquitecte Enric Sagnier Villavechia. (el mateix de la coneguda casa Arnus a la carretera del Tibidabo). L’edifici fou modificat desprès de la guerra civil. El fris de mosaic és una al.legoria de la canonització de Sant Josep Oriol, i les figures representades són retrats de persones que intervingueren o bé en el procés eclesiàstic o bé en la construcció de l’església.

Sant Gervasi i Sant Protasi, a la plaça de la Bonanova. A mitjans de segle XIII Pere de Montjuïc va fundar una parròquia dedicada a aquests dos sants. Durant el segle XV, dins l’església s’hi erigí una capella en honor de la Mare de Déu dels Afortunats, que fou derruïda el 1706 per l’exèrcit que assetjava Barcelona. Fou tornada a reedificar i, posteriorment, tornada a destruir durant la guerra civil. El 1939 sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés Torras fou reconstruïda de nou.